Els acords de lliure comerç o acords comercials (TLC) són ofertes entre dos o més països per reduir les barreres comercials, com ara les tarifes i les quotes d'importació. Tot i que els acords comercials faciliten als països comprar productes els uns dels altres, també poden causar molts problemes greus.
Pràctiques laborals
Els acords de lliure comerç faciliten que les grans empreses importin productes procedents de països pobres perquè barreres comercials més baixes permeten aprofitar els costos laborals més barats. El problema és que el treball barat sovint té un alt cost humà.
Després que Jordània signés un acord de lliure comerç amb els Estats Units l'any 2001, per exemple, els tallers d'explotació van proliferar al país, segons un informe de 2006 de El New York Times. Els principals comerciants nord-americans van ordenar la compra de roba de milions de dòlars a Jordània, on els fabricants van prometre preus baixos. Van mantenir aquesta promesa presumptament obligant als empleats a treballar fins a 20 hores al dia, sovint per menys del salari mínim imposat per l'estat. Sense l'acord de lliure comerç, és poc probable que els comerciants nord-americans haguessin posat tantes comandes a Jordània perquè les barreres comercials haurien fet que la roba sigui massa cara.
Destrucció ambiental
Les ofertes de comerç lliure poden causar un enorme dany mediambiental al permetre que les empreses canviïn les seves instal·lacions de fabricació a les nacions amb pocs o cap reglamentació mediambiental i augmentant l'accés als recursos naturals en aquestes nacions. Abans que el Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord es convertís en llei el 1993, hi havia poca demanda de fusta o de minerals metàl·lics procedents de Mèxic. En un informe de 2014, el Sierra Club afirma que el TLCAN va estimular la creació d'operacions de mineria mal regulades i altament destructives a Mèxic que no haurien existit sense l'acord comercial.
Pèrdua de la indústria domèstica
Els acords de lliure comerç sovint danyen les indústries nacionals d'una nació exposant-les a la competència dels productors estrangers amb menors costos. Per exemple, els crítics del TLCAN argumenten que va danyar les indústries nord-americanes perquè els baixos costos laborals a Mèxic van permetre als fabricants mexicans reduir els productors americans. L'Institut de Política Econòmica va argumentar que el 2010 el TLCAN havia transferit a Mèxic més de 600.000 llocs de treball a Amèrica. De la mateixa manera, el Consell d'Assumptes Hemisfèrics argumenta que el TLCAN gairebé destrueix el sector agrícola mexicà inundant el país amb cultius americans barats.
El "Noodle Bowl"
Encara que els defensors dels acords de lliure comerç destaquen la seva capacitat per millorar l'eficiència econòmica, alguns acords poden crear webs complexes de normatives que realment afecten a les empreses. El problema és que cada acord comercial bilateral inclou diverses regulacions que defineixen productes, taxes impositives, punts d'origen i altres aspectes del comerç. Les dotzenes de negocis bilaterals diferents del món creen complexitats legals per als compradors i venedors. Per exemple, en què prové una camiseta realitzada a Vietnam amb cotó cultivat als Estats Units? Sota un acord, la resposta podria ser Vietnam, mentre que un altre anomenaria la samarreta nord-americana. Alguns economistes criden a aquestes xarxes enredades o reglaments del lliure comerç "fideus" i sostenen que els acords bilaterals fan més mal que bé.
Segons l'Aliança Global de Comptabilitat, tota aquesta complexitat afegida pot augmentar els costos de transacció per a les empreses, que sovint han de contractar advocats i comptadors per navegar per l'entorn regulador. Les despeses afegides poden oferir a les grans empreses avantatges competitius per a petites empreses, ja que les grans empreses poden gestionar els costos generals més elevats dels litigis i el compliment.
