Les empreses multinacionals s'enfronten a dues forces oponents en dissenyar l'estructura de la seva organització. S'enfronten a la necessitat de diferenciació que els permeti ser especialitzats i competitius en els seus mercats locals. També s'enfronten amb la necessitat d'integrar-se. Les estructures adoptades, per tant, han de trobar un equilibri entre aquestes necessitats contràries i també mantenir-se en l'alineació estratègica per a que la companyia prosperi. Les empreses multinacionals han desenvolupat, per tant, moltes permutacions estructurals per satisfer les seves necessitats empresarials.
Model subsidiari
Posseir filials estrangeres és un dels models estructurals més bàsics d'una empresa multinacional. Les filials són unitats autònomes amb funcions pròpies d'operacions, finances i recursos humans. D'aquesta manera, les filials estrangeres són autònomes que els permeten respondre a les condicions competitives locals i desenvolupar estratègies de resposta local.El principal desavantatge d'aquest model, però, és la descentralització de les decisions estratègiques que dificulta un enfocament unificat per contrarestar els atacs competitius globals.
Divisió de productes
L'estructura organitzativa de l'empresa multinacional en aquest cas es desenvolupa a partir de la seva cartera de productes. Cada producte té la seva pròpia divisió que s'encarrega de la producció, el màrqueting, les finances i l'estratègia general d'aquest producte en particular a nivell mundial. L'estructura organitzativa del producte permet a l'empresa multinacional eliminar les divisions de productes que no tenen èxit. El principal desavantatge d'aquesta estructura divisòria és la manca de xarxes integrals que poden augmentar la duplicació d'esforços entre països.
Àrea divisió
L'organització que utilitza aquest model torna a ser de divisió i les divisions es basen en l'àrea geogràfica. Cada regió geogràfica és responsable de tots els productes que es venen a la seva regió. Per tant, totes les unitats funcionals d'aquesta regió en concret són finances, operacions i recursos humans estan sota la responsabilitat de la regió geogràfica. Aquesta estructura permet a l'empresa avaluar els mercats geogràfics més rendibles. No obstant això, els problemes de comunicació, els conflictes interns i la duplicació de costos continuen sent un problema.
Estructura funcional
Funcions com finances, operacions, màrqueting i recursos humans determinen l'estructura de l'empresa multinacional en aquest model. Per exemple, tot el personal de producció a nivell mundial per a una empresa treballa sota els paràmetres establerts pel departament de producció. L'avantatge d'utilitzar aquesta estructura és que hi ha una major especialització en els departaments i processos més estandarditzats a tota la xarxa global. Els desavantatges inclouen la manca de comunicació entre departaments i xarxes que contribueixen a una major rigidesa dins de l'organització.
Estructura de matriu
L'estructura organitzativa de la matriu és una superposició entre les estructures funcionals i divisòries. L'estructura es caracteritza per relacions d'informes dual en què els empleats informen tant al gestor funcional com al gerent de divisió. Els projectes de treball inclouen equips multifuncionals de múltiples funcions, com finances, operacions i màrqueting. Els membres dels equips informarien tant al director del projecte com als seus supervisors immediats en finances, operacions i màrqueting. L'avantatge d'aquesta estructura és que hi ha una comunicació més multifuncional que facilita la innovació. Les decisions també estan més localitzades. No obstant això, pot haver-hi més confusió i poder per la doble línia de comandament.
Xarxa transnacional
L'evolució de l'estructura de la matriu ha donat lloc a la xarxa transnacional. L'èmfasi és més en la comunicació horitzontal. Actualment, la informació es comparteix de forma centralitzada amb noves tecnologies com ara sistemes de "planificació de recursos empresarials (ERP)". Aquesta estructura es centra a establir "grups de coneixement" i xarxes d'informació que permeten la integració global i la capacitat de resposta local.
