Les empreses i els individus es beneficien quan hi ha un fort creixement econòmic, una baixa taxa d'atur i una moderada taxa d'inflació. Abans de la Gran Depressió de la dècada de 1930, els pensadors econòmics creien que aquests objectius es van aconseguir millor quan els governs no es van entrometre en l'economia. Les dificultats econòmiques de la dècada de 1930 van provocar un canvi profund en aquesta visió, i avui el govern té un paper clau en la promoció de l'estabilitat i el creixement econòmics. La política fiscal és el terme general d'algunes de les estratègies clau que utilitzen els polítics per fomentar el creixement econòmic sostenible.
Instruments de política fiscal
Hi ha dos components bàsics de la política fiscal: la despesa pública i els tipus impositius. La política fiscal varia en resposta als indicadors econòmics canviants. En general, s'utilitza un enfocament expansiu quan l'economia s'alenteix o entra en recessió i augmenta l'atur. En aquestes condicions, els responsables polítics intenten estimular l'activitat econòmica augmentant la despesa, la reducció d'impostos o fent els dos. Aquestes estratègies posen més diners a les mans dels consumidors i les empreses.
No obstant això, l'economia es pot "sobreescalfar", per dir-ho així. Quan hi ha una alta ocupació i una forta demanda del consumidor, els preus tendeixen a augmentar i la taxa d'inflació pot saltar. Quan això passi, els polítics poden revertir les polítiques fiscals expansives i reduir la despesa o augmentar els impostos. L'objectiu és aconseguir un equilibri que afavoreixi el creixement econòmic sostenible i un fort mercat laboral sense una inflació excessiva o grans dèficits.
Despeses del govern com a política fiscal
Una de les eines utilitzades en la política fiscal és la despesa destinada a estimular l'economia. Això s'aconsegueix a través del finançament públic de projectes útils, com ara millores en infraestructures. Suposem que els responsables polítics decideixen finançar un gran projecte de construcció de carreteres. Les empreses constructores obtenen contractes i contracten treballadors. Els treballadors gasten els seus salaris, augmentant així la demanda dels consumidors i estimulant altres negocis. Les iniciatives de despesa sovint han estat efectives per estimular el creixement econòmic, però poden tenir un desavantatge a llarg termini. Massa demanda del consumidor pot augmentar la taxa d'inflació. A més, el govern pot crear dèficits prenent els diners que gasta, afegint al deute públic en el procés.
Retall d'impostos com a política fiscal
Els polítics els agrada prometre retallades fiscals i poden tenir una bona raó per fer-ho. Una retallada d'impostos pot posar més diners a les butxaques de les persones. El resultat és una major demanda del consumidor que estimula l'activitat econòmica. Les retallades fiscals a empreses com les previstes a la Llei d'impostos i treballs de 2017 permeten a les empreses obtenir més beneficis. La idea aquí és incentivar les empreses a invertir i contractar més treballadors. Pel que fa a la despesa, hi ha un possible inconvenient. Quan el govern redueix els impostos, també retalla els seus ingressos. Això pot generar dèficits que, eventualment, hauran de ser compensats pels increments fiscals si el creixement econòmic no genera prou ingressos fiscals suficients.
El paper de la política monetària
Els instruments de política fiscal no són les úniques eines que utilitzen els legisladors per promoure condicions econòmiques sanes. La política monetària també té un paper clau. Als Estats Units, la política fiscal es duu a terme pels poders executius i legislatius del govern. Una agència governamental independent, la Junta de la Reserva Federal, estableix la política monetària. Fonamentalment, la idea és influir en l'oferta monetària i fomentar el creixement econòmic i gestionar la inflació mitjançant la gestió de l'oferta monetària.
La Fed, com se sol anomenar, ho fa de tres maneres. Poden comprar i vendre el deute públic, amb la qual cosa s'afegeix o es redueix l'oferta monetària. L'augment de la quantitat de diners en circulació estimula l'economia. Una disminució ajuda a reduir la inflació. La Fed també pot augmentar o reduir la quantitat de reserves que els bancs han de tenir a la mà. Això afecta la quantitat de diners que els bancs tenen disponibles per prestar. Finalment, la Fed pot augmentar o reduir la taxa de descompte federal. Els bancs principals segueixen el seu cas. Al pujar o baixar els tipus d'interès, la Junta de la Reserva Federal pot influir en el cost dels préstecs privats i, per tant, quants individus i empreses poden demanar prestat i gastar.
