El vostre potencial d'ingressos com a propietari d'un negoci depèn de diversos factors, inclosa la política fiscal del vostre país. Qualsevol canvi en la despesa pública i la fiscalitat afectarà els vostres ingressos i el poder adquisitiu dels vostres clients. Per aquest motiu, és important comprendre bé les polítiques fiscals discrecionals i els estabilitzadors automàtics en macroeconomia. Això us permetrà fer inversions més intel·ligents i mantenir la vostra prosperitat en el vostre negoci.
Quines són les polítiques fiscals discrecionals?
Les polítiques fiscals discrecionals estabilitzen l'economia. Es posen en vigor quan el govern aprova noves lleis que canvien els nivells d'impostos o despeses. En general, aquestes mesures es prenen durant recessions o booms.
Per exemple, el govern pot implementar aquest tipus de política fiscal durant una crisi econòmica per augmentar la demanda agregada. Si l'economia està en auge, aquestes mesures ajudaran a restringir la demanda agregada. Estan destinades a tancar una bretxa inflacionista o recessiva. Per tant, una política fiscal discrecional estabilitzarà més l'economia quan es produeixen excedents durant la inflació i els dèficits durant les recessions.
En general, es triga entre sis i dotze mesos després d'implementar canvis en la política per experimentar millores importants. Certes mesures, com la variació dels programes de despeses i els tipus impositius, poden tenir efectes estabilitzadors temporals. Per exemple, el govern pot reduir els impostos durant els temps de recessió per evitar que caiguin els ingressos i la demanda.
El paper dels estabilitzadors automàtics en macroeconomia
Com a polítiques fiscals discrecionals, els estabilitzadors automàtics equilibren la producció i la demanda. La diferència és que els canvis en la despesa pública i els tipus impositius es produeixen sense cap acció legislativa deliberada. En altres paraules, el Congrés no ha de votar sobre elles. Aquestes mesures poden incloure (però no es limiten a) incentius laborals, retallades fiscals, impostos progressius, subsidis als agricultors i compensació per desocupació.
Per exemple, quan l'economia es retarda i la gent perd els llocs de treball, el govern gastarà automàticament més en beneficis d'atur. Durant el creixement econòmic, la gent guanyarà més i pagarà impostos més alts, mentre que les taxes d'atur baixaran. Per tant, el govern gastarà menys en la compensació per desocupació.
Les limitacions dels estabilitzadors automàtics
Una limitació de la política d'estabilització automàtica és que no funciona si la inflació és causada per factors diferents dels que afecten la demanda agregada. Les polítiques fiscals discrecionals, d'altra banda, poden abordar qüestions econòmiques que no estan vinculades a la demanda global.
A més, els estabilitzadors automàtics no són una opció als països menys desenvolupats, ja que el país ha de tenir un sistema fiscal i social ben desenvolupat al seu lloc. A més, poden tenir un efecte exagerat sobre les finances governamentals.
Per exemple, augmenta l'endeutament públic en temps de recessió, que al seu torn limita els fons disponibles per al sector privat per a la investigació, les inversions i altres factors que d'una altra manera estimularan el creixement econòmic. Cada vegada que augmenta la despesa pública, els diners han de venir d'algun lloc.
Tant els estabilitzadors automàtics com les polítiques fiscals discrecionals tenen els seus beneficis i limitacions. Una cosa és segura: els estabilitzadors automàtics per si sols no són suficients per corregir el problema en temps de recessió o inflació. Per aquest motiu, la intervenció del govern pot ser necessària per estabilitzar l'economia.
