Els bancs centrals són una mica com les guardioles nacionals. Mantenen un gran estalvi d'estalvis nacionals en les seves voltes i proporcionen diners quan sigui necessari. També tenen algunes poderoses eines al seu abast per dirigir les economies nacionals. Conduir l'economia d'un país és similar en moltes maneres a conduir un cotxe, amb la quantitat i el flux de diners que serveixen com a combustible. Passant el gas, una agència com la Reserva Federal dels Estats Units pot accelerar l'economia. Però l'expansió de l'oferta de diners i una economia acceleradora tenen riscos financers, inclosa la inflació.
Tipus d'interès i oferta monetària
La Reserva Federal i altres bancs centrals controlen l'oferta monetària fixant els tipus d'interès. En decidir una baixa taxa de destinació per a fons federals als Estats Units, per exemple, la Fed fa que els diners sigui més barat per als bancs i encoratja més préstecs per part d'empreses que busquen expandir-se. La Reserva Federal també és responsable d'imprimir diners; més préstec a taxes més baixes fixades per l'agència significa més diners en circulació. La tendència en l'oferta monetària és una mesura important de si un país està seguint una política monetària expansiva o restrictiva.
Flexibilització quantitativa
Una altra tècnica expansiva és flexibilització quantitativa, o QE. El banc central anuncia la seva intenció de comprar actius, com ara bons del govern. Això dóna suport a la demanda d'aquests bons, que manté el seu preu de mercat alts. Quan el preu de l'emissió puja, la seva taxa d'interès disminueix, ja que l'interès que paga ara representa un percentatge menor del preu del vincle.
La Reserva Federal va ser pionera en aquesta pràctica als Estats Units; el Banc Central Europeu també ha assumit QE per estimular les economies estancades a Europa. Quan QE està en marxa, l'oferta de diners s'amplia. L'objectiu és "estancar la bomba" i aconseguir que l'economia avanci sota el seu propi vapor. Finalment, QE s'atura; el banc central deixa de comprar actius i posa en circulació nous diners. L'economia creixent, en teoria, dóna suport a una gran demanda de préstecs i la circulació de diners entre els prestadors i els prestataris.
Perills de la inflació
La política expansiva comporta alguns riscos. Quan l'oferta monetària s'expandeix, els preus tendeixen a augmentar i la moneda perd el seu valor. Això va passar molt bé durant la dècada de 1920 a Alemanya i altres països europeus. Afrontant una càrrega aplastant dels deutes de la Primera Guerra Mundial i reparacions a causa d'un tractat a Gran Bretanya i França, Alemanya va començar a imprimir diners per pagar els seus comptes. S'ha convertit l'expansió hiperinflació, ja que la moneda alemanya va perdre tot el valor i el preu d'una simple tassa de cafè va arribar a milions de marques alemanyes. Els estalvis dels ciutadans alemanys van ser eliminats, i només les persones que tenien actius durs com l'or tenien l'esperança de supervivència financera. Aquesta experiència traumàtica encara afecta el país: tot i que té l'economia més gran d'Europa, Alemanya afavoreix la política monetària restrictiva i el seu banc central pretén reduir la taxa d'inflació per qualsevol mitjà necessari.
