Per a un orador experimentat, el procés d'escriptura i lliurament d'un discurs és de segona naturalesa. Per a altres, els mètodes de lliurament són desconeguts. Entre la preparació de l'escriptura d'un discurs i preparant-se per presentar el discurs, un parlant ha de decidir quin mètode de parla utilitzar. Hi ha quatre tipus principals de lliurament de veu, cadascun dels quals té els seus propis beneficis i desavantatges.
Manuscrit
El mètode manuscrit de lliurar un discurs consisteix a escriure un manuscrit que es fa servir com a referència durant el discurs i els registres oficials. L'entrega manuscrita hauria d'evitar llegir el text del manuscrit per paraula, en cas contrari, el parlant corre el risc de sonar mecànic. L'ús de contactes oculars i expressions facials ajuda a portar personalitat a aquest tipus de lliurament de veu.
Memorització
El mètode de memorització implica memoritzar una paraula per paraula. Això pot correr el risc de sonar tan mecànic com el mètode del manuscrit. Com en el mètode del manuscrit, la memorització de punts de parla clau proporciona al parlant un enfocament més personal. Afegiu personalitat amb inflexió de veu, contacte visual i expressions facials.
Improvisat
El mètode improvisat implica discursos amb poc o cap moment per a la preparació i l'escriptura del discurs. En situacions com aquesta, els parlants haurien de fer tot el que estigui al seu abast per trigar uns minuts a preparar-se. Organitzar un discurs i dividir-lo en parts és una manera ràpida de preparar mentalment un discurs. La preparació s'ha d'iniciar al principi d'una introducció, o tan aviat com es comuniqui un orador, es pot trucar per parlar. El format organitzatiu típic inclou un punt principal, prova, prova addicional, si és possible, i una conclusió.
Extemporània
El mètode extemporània té més preparació que el mètode improvisat. Es tracta d'escriure, reescriure i editar. A més, el lliurament es practica, recita i es memoritzen els punts principals. Normalment, un parlant utilitza un esbós dels punts principals i el text exacte no és concret fins que es lliura el lliurament. Els públics solen percebre discursos extemporàris com a espontanis, mentre que el parlant encara manté el control dels punts parlants.
