El sistema bancari nord-americà va evolucionar durant dos segles. Estats inicialment regulats pels bancs i fons de dipositar garantits. Els pànics, anomenats recessions avui, al llarg dels segles XIX i XX van provocar turbulències econòmiques que van provocar fracassos bancaris. Una recessió econòmica de 1921 seguida d'anys de dificultats agrícoles va delmar els fons d'assegurances bancàries estatals. Cap a 1930, només Texas va compensar totalment als dipositants dels bancs que no van tenir èxit. El govern federal va començar a construir estabilitat en el sistema bancari caòtic. La Corporació Federal d'assegurances de dipòsits, FDIC, es va establir per garantir els comptes de dipositari el 1933.
Certificats assegurats de dipòsit
Els certificats de dipòsit estan assegurats, teòricament inversions sense risc. La FDIC reemborsarà al propietari del CD el valor del certificat més els interessos deguts si falla el banc que emet el paper. Els bancs comercialitzen els seus CD de forma activa perquè requereixen fons per operar, prestant diners als clients per a tot, des de préstecs per a automòbils fins a empreses emergents. Els CD requereixen que els inversors bloquein un tipus d'interès durant un període de temps determinat; els fons no solen ser retirats prematurament sense cap multa. Aquests fons es presten als clients del banc.
Introducció de CD a la dècada de 1960
Els bancs van començar a oferir CD als anys seixanta. Una idea dels tipus d'interès mitjans abans de la dècada de 1960 es pot determinar a partir de les taxes de facturació del Tresor. Les taxes d'interès de la factura a tres mesos del Tresor van ser inferiors a un per cent des de 1934 fins a 1947. La taxa mitjana de 1948 va pujar a l'1,05%. Les taxes van fluctuar des d'aproximadament 1,50% fins a 3,50% des de 1948 fins a 1964. La taxa de factura del Tresor va ser de mitjana el 3,55% el 1964. El certificat de taxes de dipòsit a sis mesos, generalment amb una mitjana de 50 a 75 punts bàsics superior als valors del Tresor, va ser del 4,03% el 1964 Un punt bàsic és la centèsima d'un percentatge (0,01%). L'addició de 50 punts bàsics (.50) a la taxa del Tresor a sis mesos proporciona una idea de quines taxes de CD haurien estat de 1934 fins a 1964.
El tancament del segle XX
Les taxes de CD van augmentar ràpidament després de 1969. La guerra del Vietnam i la inflació van imposar taxes més elevades durant els propers 20 anys. El govern va finançar la guerra augmentant l'oferta monetària; va imprimir diners. Es van disparar els preus dels béns de consum i dels productes bàsics. El president Nixon va intentar estabilitzar l'economia elevant els tipus d'interès. Les tarifes van ser de fins al 12,90% el 1980 per un CD de sis mesos. Alguns bancs es van oferir molt per sobre de la mitjana, ja que competien per atraure dòlars. A principis dels anys 90, les taxes van començar a retrocedir. La recessió va marcar els primers anys de la darrera dècada del segle XX; l'última part de la dècada va experimentar prosperitat i una borsa alcista. Les taxes de CD van variar entre quatre i sis per cent durant la majoria de la dècada de 1990.
El segle XXI
L'any 2000 va començar al començament de la pitjor recessió i va tenir borsa des de la Depressió. Els esdeveniments del 11 de setembre de 2001, seguits de les guerres d'Afganistan i Iraq, van sumar a la incertesa econòmica de l'època. La Reserva Federal va tractar d'estimular l'economia reduint els tipus d'interès, fent que els préstecs a empreses i consumidors siguin més assequibles. Les taxes de CD es van reduir a l'1,81% el 2001, van augmentar fins al 3,73% el 2005 i el 5,24% el 2006, només per disminuir fins al 3,14% 2008 i es va submergir en un 0,87% el 2009. Les taxes es van mantenir històricament baixes al llarg del 2010. Les baixes taxes dels últims anys reflecteixen les baixes taxes ofertes als instruments del Tresor durant la Depressió i la Segona Guerra Mundial. Quan l'economia repeteix, igual que en els anys cinquanta, les taxes de CD haurien de millorar.
